UN NADAL MOLT DIFERENT

Mentre a molts indrets de Catalunya  em deien que feia una temperatura de menys quatre graus, al Senegal gaudíem  d’una temperatura de 25 graus i d’un sol esplèndid que  feia que haguessis de fer un esforç per  pensar que era de veritat Nadal, doncs des  de petita que  jo només havia conegut els Nadals gèlids de la plana de Vic.  

I mentre a Occident tots els carrers estaven il·luminats i les cases i els comerços consumien totes les bombetes que qualsevol africà es  pot ni  imaginar, a Thionk-Essyl estàvem sense llum perquè  el dia 24 de desembre a la tarda hi va haver un tall d’electricitat que va durar fins a les dotze de la nit. Així doncs aquell dia, sopàvem a l’obscuritat amb només la llum de les espelmes.

Però ni la manca d’electricitat ni la manca de molts altres elements de la societat de consum que aquests dies acompanyen la gran majoria de  famílies europees, no ens varen  impedir que aquell dia a Thionck-Essyl poguéssim també   matar dos pollastres i celebrar la festa del Nadal. A més després de sopar també varem menjar els turrons  que la meva família m’havien fet arribar de casa.

Per mi va ser un Nadal molt especial , perquè el despullar la festa  de tot el materialisme i el consumisme d’occident, ens varem quedar només amb  l’essència i la part més bonica de la festa:   l’alegria i els somriures de les persones que t’estimes.

Al Senegal, un país on la majoria de la població són musulmans varen celebrar la seva gran festa de la Tabaski  uns dies abans, el passat 9 de desembre, dia que a totes les famílies varen matar  un xai i varen  fer la seva celebració, que no deixa de ser una festa igual de familiar i significativa per els musulmans ,  com ho és el Nadal per a nosaltres.

LA RECOL•LECCIÓ DE L’ARRÒS

Des de finals del mes de novembre, i  durant tot aquest mes de desembre,  la gent de Thionck-Essyl i de moltes altres poblacions de la Casamance ja estan fent la recol·lecta de l’arròs que varen plantar durant l’hibernage.

Els camps d’arròs han perdut la seva verdor i han agafat ja el color groguenc del sol que els ha assecat.  I ara és el moment per fer la collita d’aquest arròs que  varen plantar el passat mes d’agost durant  l’època de les pluges.

Les dones surten d’hora  cada dia al matí amb els nens agafats  a l’esquena cap als camps que hi ha a les afores de Thionck-Essyl, i passen llargues jornades sota al sol fent petits gerbes  (ramets) que van lligant amb fulles de rônier,  i normalment no tornen  a casa fins a les 6 o les 7 de la tarda abans que es faci fosc.

Normalment la recol·lecta és una feina que fan les dones, però els  homes  també hi prenen part, ja que normalment són ells qui al final de la jornada carreguen i  transporten l’arròs cap a les cases. És bonic veure desfilar tot el dia les dones amb els grans cabassos el cap contentes per la collita que alimentarà a les seves famílies durant tota l’època seca.

El primer arròs que es va collir aquesta  temporada, va ser l’arròs de la guana, un programa  iniciat pel president de la república que consisteix en la donació de granes   per promocionar la nutrició i l’agricultura en abundància,  en un país on moltes vegades, i sobretot durant els dos últims dos anys de sequera, la nutrició ha constituït un problema greu per moltes famílies.

Així doncs després de la recol·lecta de l’arròs de la guana, que ja està finalitzat, les famílies i les associacions han començat  la recol·lecta dels seus camps individuals o familiars, que normalment acabaran  a finals del mes de gener.

 

EL PAS DE LA CARAVANA PER SENEGAL

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        El dilluns 1 de desembre la Caravana Solidària arribava al Senegal. La gran il-lusió de retrobar-me amb ells al pas de Diama (frontera entre Mauritània i Senegal), va transformar-se al cap de poques hores en  la desesperació dels problemes duaners que ens varen retenir fins el dimecres següent.

Finalment, amb dos dies de retard, la Caravana va engegar motors i va començar les descàrregues del material pels diversos projectes de Senegal, començant per Thiès, Dakar i Mbour i continuant per les diverses poblacions de Casamance, i de les regions de Tambacounda i Kedogou fins arribar a l’interior de Gàmbia.

L’objectiu de la Caravana es va concloure el diumenge passat quan es van finalitzar totes les descàrregues i els camions van començar el dilluns següent el camí de tornada cap a casa.

El pas de la Caravana per Senegal ha estat curt i molt intens, doncs  els esforços i la feina de tot un any s’han culminat en  quatre dies,  i a part durant aquests pocs dies també m’he pogut retrobart amb el meu germà  Amadeu  i tots els companys i companyes de la Caravana que tan m’estimo i amb els que porto ja sis anys compartint aquesta dura però fantàstica  experiència.

A hores d’ara, una bona part de la Caravana ja ha arribat a Barcelona amb avió,  mentre que  l’altre part està en algun punt del desert del Sàhara conduint els camions de tornada cap a Barcelona, i a mi la rapidesa en què ha passat tot m’ha deixat un espai buit, una sensació estranya de que aquest any aquesta Caravana  ha durat només  un instant.

THIONCK-ESSYL PREPARA L’ARRIBADA DE LA CARAVANA

 

 

    Tota la població de Thionck Essyl, ja està  preparant  per rebre  la Caravana Solidària que ha d’arribar ben aviat. Els joves, els grups de dones, els artistes i artesans i tota la municipalitat de Thionck Essyl amb el seu màxim representant, Amadou Sadio, l’alcalde de la població,  estant  acurant fins l’últim detall perquè la Caravana arribi amb les màximes condicions i la població la pugui rebre com es mereix després del viatge de més de 5000 quilòmetres que hauran  de fer els seus participants per arribar-hi.

Aquest any Thionck Essyl prepara un programa d’activitats molt complert per l’arribada de la Caravana, ja que volen que els voluntaris que arriben des de Barcelona  puguin conèixer i integrar-se al màxim a la seva cultura durant els tres dies que hi estaran. I per això han preparat diverses activitats culturals com ara una exposició d’artesania on tot el poble podrà demostrar les seves habilitats, un sopar popular, una soirée de gala amb música tradicional  i una gran festa d’acollida on hi participarà tot el població.

De camí fins a Thionck-Essyl, totes les poblacions de la Casamance, estan també esperant la Caravana que està a punt d’arribar: Bignona, Oussoye, Affiniam, Tendocuk i Ziguinchor tothom  està a punt per acollir amb il-lusió i esperança, el material que les diverses ONGs de Catalunya els fan arribar per els seus projectes de cooperació.

Des de Dakar ja hem organitzat també tots els documents i permisos duaners  perquè la Caravana entri al Senegal sense problemes. Amb el suport de Ama Diémé, delegat de l’associació  al Senegal  i  Amadou Sadio, alcalde de Thionck-Essyl, hem ultimat tots els detalls perquè tot estigui a punt perquè el proper dilluns la Caravana trepitgi el Senegal.

Amadou Sadio, alcalde de la Commune  Thionck Essyl , és el mateix temps un gran funcionari de l’estat que treballa dins d’un programa nacional de bona governança. PNBG i aquest segon càrrec l’obliga  a treballar a Dakar, dins un dels edificis oficials del govern.  La primera setmana de desembre però  Mr. Sadio es desplaçarà fins a  Thionck-Essyl per rebre la caravana i poder donar continuïtat a tots els projectes de cooperació que està a portant a terme a Thionck Essyl.

EL DIA DEL COOPERANT AL SENEGAL

Aquest dilluns dia 17 de novembre, l’Ambaixada d’Espanya al Senegal va celebrar el dia del cooperant.  Oficialment el dia internacional del cooperant  es el dia 8 de setembre, però com que és un dia que per qüestió de vacances molts dels cooperants no es troben sobre el terreny, van decidir esperar  i trobar una millor ocasió per a celebrar-ho .

Ahir dilluns aprofitant l’arribada al Senegal  del secretari d’estat espanyol d’assumptes exteriors,  Angel Lassada, qui va arribar a Dakar per a reunir-se amb el president de la república, Abdoulay Wade i tractar els temes de la cooperació bilateral entre Espanya i Senegal, l’ambaixador espanyol al Senegal  va aprofitar l’ocasió per a organitzar una recepció a la seva residència particular de Dakar, on tots els cooperants qui treballem al Senegal hi varem ser presents.

La recepció, que  va tenir lloc a les 6 de la tarda, va ser una trobada entre tots els espanyols residents al Senegal, i a la vegada tots els cooperants varem poder saludar el nou ambaixador d’Espanya, Jorge Toledo, el qual  és el Senegal des del passat mes de setembre.  En el cocktail organitzat a la residència de l’ambaixador, hi van assistir grans personalitats, com ara el cònsol espanyol, dos secretaris d’estat, l’ambaixador amb  la seva família, i Rita Santos, la secretaria general de la Oficina Tècnica de Cooperació al Senegal.

Aquest mateix dia a l’Hotel Savana de Dakar,  totes les ONGs i associacions operants al Senegal, varem participar en una reunió plenària organitzada per l’ AECID, amb l’objectiu de  revisar el nou DEP (Document de Estratègia País de la Cooperació Espanyola) que ha de regir  la cooperació espanyola al Senegal durant els pròxims quatre anys.  Ja que aquest nou  DEP es vol elaborar  de forma participativa entre tots els actors de cooperació.

 

QUESTIÓ D’OPORTUNITATS

Amb només dos mesos de vida, la petita Montse Sadio ja ha començat a anar cada dia al camp a fer la recol-lecta de l’arròs amb la seva mare. Sense poder escollir, l’hi toca cada dia fer la gran distància de casa seva fins als camps d’arròs i aguantar vuit hores sota al sol, a l’esquena de la seva mare, mentre aquesta treballa. El primer dia que la vaig veure tornar del camp, no parava de plorar, i tot i el seu petit barret que la protegia del sol, va quedar ben estabornida.

La Fatou aquell dia reia, i em deia que no em preocupés que després d’uns dies ja s’hi acostumaria i no ploraria més.  Això li passa, – em deia – per haver nascut a l’Àfrica – aquí no té altre opció, si volia ser una petita burgesa havia d’haver nascut a una altre part del món.

Les paraules de la meva amiga em van fer reflexionar que aquesta és la gran realitat que marca la difrerència entre haver nascut en un país de l’hemisferi nord o del sud. Doncs ningú no pot escollir el lloc on neixarà ni amb les condicions que ho farà, però en canvi, això li condicionarà completament la vida i les oportunitats de viure.

Si la mateixa Montse Sadio hagués nascut a qualsevol població de Catalunya, per exemple, restaria embolcallada dins el seu llitet ple de jocs i regals fins que pogués sortir i començar a fer els seus primers passos. Segurament no coneixeria mai què és un camp d’aròs ni la calor que hi fa sota el sol africà. Sinó que la portarien a passejar protegida de tot i de tothom gairebé fins els 18 anys.

Si aquesta critarura hagués nascut en una altre part del món, els seus pares no s’haurien de preocupar mai si tindrien els mitjans de portar-la a l’escola, sinó que aquests s’haurien de preocupar només de quina és la millor escola per la seva filla.

Quan comencés a caminar tampoc hauria d’anar a buscar l’aigua al pou per cuinar i rentar-se, sinó que obriria una aixeta i l’aigua sortiria directament sense haver de fer cap esforç. I si mai es possés malalta els seus pares no haurien de patir per si aquell dia tindrien la sort de trobar el metge a l’hospital o de si tindrien diners per pagar-li el tractament o els medicaments necessaris, sinó que el principal problema seria escollir el millor metge que es pogués ocupar d’ella. A Thionck-Essyl, amb un sol metge per tot el districte sanitari que cobreix una població de 40.000 habitants, això és imposssible.

Està clar, que si hagués nascut en una altre part del món, tindria moltes més oportunitats davant la vida que les que segurament tindrà a l’Àfrica, però en canvi, jo em pregunto si aquesta nena tindria tantes oportunitats de riure com les que tindrà la petita Montse Sadio, ja que a l’Àfrica els nens i les nenes, malgrat les dificultats, sempre tenen una ocasió per somriure i donar-te la mà sense que els donis res a canvi.

SAVOIR SOURIRE

Un sourire ne coûte rien et produit beaucoup

Il enrichit les gents qui le reçoivent

Sans appauvrir ceux qui le donnent

Il ne dure qu’un instant,

Mais son souvenir est parfois éternel

Personne n’est assez riche

Pour pouvoir s’en passer

Et personne n’est trop pauvre

Pour ne pas le donner

Il crée le bonheur au foyer

Il est signe sensible de l’amitié

Un sourire donne du repos à l’étre fatigué

Il rend du courage au plus décourage

Et si quelquefois vous rencontrez ne personne

Qui ne vous distribute pas

Ce sourire que vous méritez, donnez lui le votre

Car nul n’a autant besoin d’un sourire

Que celui que ne peut en donner aux autres.

TORNADA RELATIVA A LA NORMALITAT

Finalment el mes del ramadà s’ha acabat, les pluges també van arribant a la seva fi i les escoles comencen de mica en mica a obrir les seves portes per acollir els alumnes que porten més de tres mesos de vacances.

Així doncs sembla que tot comença a tornar a la normalitat, però sense presses, doncs els senegalesos necessiten el seu temps per despertar-se a poc a poc del seu somni hivernal.

Després de la post-korité, setmana de festa i disbauxa per celebrar la fi del ramadà i la fi de l’hibernage,, tot havia de posar-se al seu lloc. El problema és que el Senegal és un país on no existeix ni l’estrès ni les presses i qualsevol pretext és bo per a deixar les coses per més tard.

Aquesta tranquil·litat i manca de preocupacions, acaba essent , segons el meu parer, una irresponsabilitat, ja que els pretextos poden ser tan nombrosos que mai es faria res.

El 13 d’octubre, data ja molt tardana segons el  calendari occidental, era el dia oficial per l’obertura de classes, però aquell dia tots els professors del país es van declarar en vaga perquè no havien encara rebut el seu sou per part de l’administració. Així doncs els alumnes han perdut una setmana de classe, que han utilitzat només per a fer les inscripcions als diversos centres escolars.

La segona data prevista per a començar el curs és el dilluns 18 d’octubre, però ara resulta que les aules i els patis de les escoles no estan netes ni preparades per a començar  i per tant els alumnes perdran  encara una altre setmana per netejar i desbrossar les herbes de l’escola.

Amb una mica de sort i si no hi ha cap altre contratemps, els alumnes començaran el curs escolar a finals d’octubre o principis de novembre,  just a un mes de la Tabaski, la propera festa nacional musulmana que tornarà a aturar tot el país durant més d’una setmana.

UN BATEIG MOLT ESPECIAL

El passat 13 d’octubre va ser el gran dia per la festa del bateig de la Montse Sadio de Thionck-Essyl, el qual es va celebrar segons la tradició musulmana.

Ja de bon matí la gent es va concentrar a la casa de la família Sadio. Gent de tot el barri arribaven  vestits amb els seus millors boubous per assistir a la festa. Els homes varen començar per sacrificar una cabra que més tard  les dones cuinarien per tothom. Jo,  com a padrina de la nena aquell dia vaig oferir a la família cinc pollastres, doncs ja que la festa estava oberta  a tothom i venia gent de totes bandes, el menjar no podia faltar.

A les 9 del matí va començar la cerimònia del marabout, i sobre una estora de pregària van agafar la petita Montse i l’hi van rapar els cabells al zero. Mentrestant ella no va parar de plorar. El marabout  li va pronunciar un text de l’Alcorà a l’orella per seguidament  donar a conèixer  el seu nom a tots els assistents a la festa ,  i  dins la tradició musulmana la nena es va donar per batejada.

Dins la societat diola, aquestes festes senyalades, són ocasions on la gent aprofita per trobar-se i parlar de les coses i els problemes de la vida. Els homes i les dones, es reuneixen a part  i parlen i discuteixen sense presses  fins que es fa fosc.  Entre mig mengen, canten i ballen però el motiu principal de la festa és trobar-se i compartir les alegries i els problemes que poden tenir amb els fills, les respectives parelles o amb els diners i així entre tots és més fàcil fer-hi front.  Doncs  els problemes compartits es converteixen  en més petits.

Els dioles, són gent molt pacífica, comunicativa i familiar. De fet es pot dir que tots els dioles formen part d’una mateixa família ja que  tots són germans, cosins o parents. D’aquesta manera un motiu d’alegria o un problema no és només d’un individu sinó que tota la comunitat en forma part.

La petita Montse Sadio, sense saber-ho forma part d’aquesta tradició ja que és nascuda dins una família diola de religió musulmana,  tot i que,  paradoxalment   porta el nom de la Verge bruna de Montserrat, patrona de la nostra terra catalana.

 

 

LA FESTA DE LA KORITÉ.

La Korité és una festa inscrita dins el calendari musulmà que marca la fi del mes de carême o ramadà. Per els països musulmans és una celebració molt important on totes les famílies es troben per resar, menjar, ballar i desfer-se de  totes aquelles prohibicions   que han hagut de complir durant tot el mes.

Ja el dissabte 27 de setembre, al Senegal,  tots els musulmans es varen reunir a les mesquites per resar tota la nit   i acompanyar la lluna que era la que havia d’indicar tres dies després la fi del ramadà. Finalment al Senegal, i segons va marcar la ciutat santa de la Meca, la Korité va començar el dimecres 1 d’octubre, dia en  què la música i la disbauxa va començar arreu del país i els musulmans varen acomiadar el ramadà fins l’any vinent.

A la vigília de la festa, la gent omplia carrers i mercats  per acabar de fer les últimes compres  pel gran dia.  Les nenes, noies i dones portaven una setmana arreglant-se els cabells per poder anar elegantment pentinades i  tots els sastres estaven ocupats confeccionant els millors boubous per aquest dia  tan esperat. A més,  els homes que s’ho podien permetre,   compraven  un  xai per oferir a les seves famílies, animal  que després sacrificarien i es menjarien  tots plegat el dia de la korité.

A Tendocuk i Thionk Essyl , ja de bon matí la música i els tams tams anunciaven la gran festa que havia de venir. Els homes es varen  vestir amb  els seus millors boubous per fer la pregària comunitària mentre les dones cuinaven per tothom. El sacrifici del xai va anar a càrrec de l’home més vell de la casa, qui amb gran orgull el va oferir a tota la seva família per celebrar la korité.

La resta del dia va passar entre el gran dinar, i els balls i la festa  que va començar aquella tarda i va  durar   tres dies seguits.